EVOLUCIÓ DEL BARRI FINS ELS NOSTRES DIES (1)
Com ja indicava a l’escrit anterior, la gran afluència d’immigrants es va produir amb la preparació de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.
Aquesta massa migratòria va ésser la base dels “lerrouxisme” , que va tenir una certa implantació al nostre barri cap els anys 20 del segle passat, existint dos locals del Partit Radical d’Alejandro Lerroux , un d’ells el “Saló Sicília” o “Can Festo”( aquest assaltat el 1936 per la FAI ( Federación Anarquista Ibérica) al carrer Sicília entre Mallorca i València i l’altre a València amb Marina, al nº 458 d’aquest, anomenat “Casal Republicà del Poblet”.
Moltes de les persones que van arribar per aquesta ocasió, un cop acabada l’Exposició es varen quedar a viure a la ciutat, algunes de les quals van fer cap al Poblet i també al nomenat per la gent “Barri del Pont” , prop del Clot, tocant a l’actual plaça de les Glòries, un nucli de cases obreres de finals del segle XIX.
Agafava els carrers Independència, Aragó, Consell de Cent i Dos de Maig. El 1893 s’hi hi construí el “Frontón barcelonès” ( foto adjunta).
També hi havia en aquest indret un grup de cases dites el “Camp d’En Riera”.
Dels anys 1900 a 1910 baixà la immigració, però es tornà a animar cap els anys vint, a la qual també contribuí la segona Exposició Internacional de 1929.
En aquests anys l’Eixample travessà la riera de St. Joan ( avui Passeig Sant Joan) i els edificis de pisos van començar a substituir les casetes del Poblet, si bé alguns espais i detalls es van mantenir fins fa no massa anys: la font pública entre els carrers de València i Sicília, al bell mig de la cruïlla, i que la línia del tramvia que es va obrir per València, havia de fer una guinyada per tal d’evitar-la; un turonet al carrer Castillejos, entre Mallorca i València, on podien jugar els infants i pasturar alguna cabra; les escales del carrer Lepant , entre Roselló i Còrsega per salvar el fort desnivell d’aquest tros de carrer; poder veure els trens expressos del vespre per la Diagonal i saludar els cuiners i algun passatger...
Aquesta nova urbanització va continuar la quadrícula de Cerdà, amb serveis urbanístics posats al dia i la configuració d’una nova classe social, de camisa neta i corbata, podríem parlar d’una petita burgesia, la qual ocupa els pisos de lloguer que s’anaven construint. Tot plegat farà que cap els anys 30 la fesomia del barri sigui molt diferent a la del començament del segle.
El carrer Enamorats serà la rara excepció que trenca la quadricula de l’Eixample. Era la via d’accés de Barcelona al Clot i es té noticia de que a finals del segle XVIII ja té aquest nom. Nom curiós que sembla provenint de l’únic torrent proper que es deia dels “enamorats”, per la seva avinentesa per festejar-hi.
No obstant, anteriorment, al segle XVII ja s’anomena amb aquest nom una casa, sembla que agafat del torrent, per bé que podia ser a l’inrevés que el torrent i el carrer agafessin el nom de la casa.
La pressió urbanística dels habitatges farà que algunes de les indústries establertes i on treballaven els obrers que vivien al Poblet o Gràcia, desapareguin. Això va succeir amb varies empreses com la del ram de l’aigua ( tèxtil) al Carrer Roselló amb Nàpols, la de Roselló amb Marina, una arpillera, la “Portabella” del carrer Roger de Flor, de filat de cotó, una metal•lúrgica i una d’impressió de llana al carrer Mallorca , totes dues a prop del temple de la Sagrada Família.
No obstant d’indústries encara n’hi haurien fins als anys seixanta i setanta del segle XX.
( Aquest tema el tractaré més àmpliament al capítol dedicat a les indústries del barri).
Els passatges
Una de les característiques de l’urbanisme del nostre barri són els “passatges”.
Aquesta peculiaritat és compartida per d’altres barris populars de l’Eixample, com l’Esquerra.
L’origen cal situar-lo aquests passadissos ocuparen l’interior de parcel•les edificades amb immobles de lloguer de vàries plantes destinats a les classes mig-baixes. El que va proporcionar uns habitatges amb serveis mínims com wàter, safareig, aigua corrent, en un moment de forta immigració amb el conseqüent demanada d’habitatges i l’encariment dels lloguers.
Els interiors d’illa dissenyats per Cerdà com petits espais verds, es van acabar convertint en el primer terç del segle XX, pels motius exposats, en espais ocupats per habitatges de famílies populars i obreres.
Al nostre barri, tot i participant d’aquests trets generals, en té de particulars, com la de ser habitatges de planta baixa, alineats amb la façana i amb diferents tipus d’accés al carrer, presentant la disposició dels habitatges o bé en forma “d’U”. o com a “T”.
El gran nombre de passatges, és un altre de les característiques pròpies del nostre barri. La relació és extensa al llarg del temps, malgrat alguns ja no existeixen: Iscle Soler, Berenguer, Les Torres, Canonge Cufí, París, Igualtat, Ureña, Independència, Dos de Maig, Mariné, Coradino, Canadell, Vallès, Còrsega, Simó, Carsi, León i Pablo Hernandez ( foto adjunta), Anglesola, Clip, Vilaret, Centelles, Gaiolà, Maiol, Font, Utset, Bofill, Llavallol i Roger de Flor ( aquest als límits amb el Camp d’en Grassot). Total 29.
Els noms els prenen dels carrers contigus, dels torrents o camins que segueixen o dels propietaris dels terrenys per on s’han obert.
Del segon cas en són coneguts el de Pau Hernández i León per on passava el torrent Lligalbé que baixava d’Horta cap a la riera de Sant Joan i el de Vilaret que segueix el torrent Milans, també nomenat del “po-xic” que anava del Turó de la Rovira cap a les Glòries i Poble Nou.
Del segon cas en són mostra el de Font i el de Grassot.
Els carrers
La majoria són els que va proposar Víctor Balaguer, citats al seu llibre “Las calles de Barcelona” de 1865, recordant fets, llocs, personatges i institucions espanyoles i catalanes. Alguns fan referència a les indústries que en ell hi havia, com el carrer Indústria ( abans considerat com una perllongació del carrer París) i d’altres han anat canviant de nom, a traves del temps.
Així el de Sant Antoni Mª Claret abans era “Coello” fins els anys 30 del segle XX, referit al dirigent republicà Francesc de Paula Coello, barceloní nascut el 1824 i mort el 1851, assassinat a meitat del segle XIX, després el 1933 va portar el nom de “Mutualitat” i, a partir del març de 1939, dos mesos després de l’entrada de Franco a Barcelona, el nom actual.
L’actual passeig de Sant Joan també ha tingut diferents noms segons el tram.
Des del parc a l’Arc del Triomf, saló Fermin Galán, un dels oficials revoltats a Jaca en el intent de revolta republicana de 1930.
De l’Arc del Triomf a l’estàtua de Mn. Cinto, passeig de la República.
De Mn. Cinto a Travessera de Gràcia, passeig de Garcia Hernández, l’altre oficial revoltat a Jaca i després afusellat.
Després amb el franquisme, Passeig general Mola.
També el carrer Cartagena, denominat així des del 7 de juliol de 1942, pel règim franquista, es deia Igualtat, a partir del segon tram des del carrer Roselló fins l’actual Avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, i anteriorment era el “ nº 44” al Pla Cerdà.
Penso que des de les entitats del barri s’hauria de començar una campanya per retornar el nom de la Igualtat a aquest carrer, que així se'l va nomenar per recordar una de les màximes de la Revolució Francesa, i perquè, cal recuperar el seu sentit en una societat plena de desigualtats provocades pel capitalisme més salvatge.
(1) “lerrouxisme”: discurs polític d’Alejandro Lerroux ( 1864 La Rambla. Andalusia – 1949. Madrid), nomenat a Barcelona “l’emperador del Paral.lel”, basat en els valors del patriotisme espanyolista i l’anticlericalisme, que van tenir excel•lent ressò en l’immigració, la desorientació obrera i la dretanització regionalista. Cap a 1914 inicià un gir cap a la dreta i deixà de connectar amb l’obrerisme, coincidint amb l’aburgesaren del seu líder, Lerroux, que va assolir poder econòmic.
Jordi Ligüerre i Gil
